Pilar Almeria, una vida de teatre

Autodefinides #28

Begonya Pozo ha escollit a Pilar Almeria, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a Alcoi fa 59 anys. Sóc “la colineta”, perquè mon pare havia heretat el malnom de “colí” del seu oncle Toni. Diuen que li agradava molt el txacolí, què el va dur la gent del nord quan van vindre a Alcoi a fer el ferrocarril.

De menuda, tots els diumenges anava a l’assaig de la banda amb mon pare, mentre ma mare feia el putxero (a Alcoi feiem putxero en aquella època, no paella). Ma mare em mudava, em posava una camisa blanca i un “pitxi” de pata de gall, i a l’assaig. Volia anar sobretot perquè tots em saludaven i em deien coses boniques, però per damunt de tot perquè hi havia en el pati de butaques, on assajava la banda, un munt de grava (estaven reformant el local) i jo podia rebolcar-me sense pietat. Quan tornàvem a casa… Veges tu, la xiqueta tota bruta!, deia ma mare. Recorde allò com un dels primers sentiments de llibertat.

Quan va nàixer el meu germà em van enviar a escola. Encara no tenia l’edat, però el metge va aconsellar als meus pares que em dugueren per a evitar que tinguera gelosia del xicotiu… Era una xiqueta malaltosa i pensaven que allò podria sentar-me malament. Vaig començar a aprendre de memòria les poesies que recitaven a la classe dels majors. La meua primera interpretació va ser a allà: feia de formiga i portava un saquet al coll de llet en pols (sóc de la generació de la llet en pols).

En un poble tan classista com Alcoi era un somni per a una família de treballadors com la meua que els fills anaren a la Universitat. Els meus ho van tindre clar. Em vaig traslladar en el 1975 a València a estudiar Biològiques sense una vocació massa clara, però era l’oportunitat de volar. No sé massa bé com va ser, si jo vaig buscar el teatre o el teatre em va buscar a mi… Per un amic vaig començar a introduïrme en eixe món i vaig anar enverinant-me a poc a poc.

El teatre em va canviar la vida, i no és un tòpic. De ser una adolescent tímida, difícil, i insuportable (no sé com m’aguantava ni jo mateixa) vaig començar a obrir-me. El teatre ha tingut un efecte terapèutic en molts moments de la meua vida.

Potser per vindre d’un poble industrial duc el risc en l’ADN.

He participat en la creació de varies companyies: Alaire (en segon de l’Escola d’Art Dramàtic), Vale&cia de teatre, La Cuina…, i al 1995 la Companyia Teatre Micalet, on es reunien a la fi totes les coses que jo considerava importants per a dur endavant un projecte teatral. Una companyia lligada a un teatre per a poder fer exhibicions llargues, per a poder crèixer i tindre un equip estable, per a afrontar els treballs.

Fa 32 anys que em dedique a la meua professió, he fet teatre, televisió, cinema, doblatge. He treballat en el teatre públic, en el privat, amb diverses companyies i professionals. Cada experiència ha estat un repte per a aprendre i crèixer. Trobe a faltar els equips nombrosos d’intèrprets de totes les edats, són molt enriquidors a nivell artístic i humà. A poc a poc anem recuperant el pols de la professió però encara queda molt per fer.

El teatre m’ha donat disgustos, però també moltes alegries. He après a escoltar-me, a treballar en grup, a viure i a relacionar-me. Fer teatre em dóna la possibilitat de jugar, de conservar -per dir-ho d’alguna manera- la visió que tenim des de xiquets de somiar, de no perdre l’esperança. La realitat ja està als hospitals. Fer i anar al teatre té efectes terapèutics. Hauria d’estar dins de la Seguretat Social.

Begonya Pozo pregunta…

Portes molts anys vinculada al Teatre Micalet. En la teua opinió, quin ha estat el seu paper –especialment des dels anys 90– a la ciutat de València i què ha significat per al circuit teatral del País Valencià? S’ha pogut i es pot viure –no sobreviure– dignament fent teatre en valencià?

– La llengua és el vehicle de comunicació més important per al teatre. Les paraules et connecten amb el teu imaginari. Mai serà el mateix fer teatre en una llengua diferent a la materna. Açò -o una cosa semblant- li ho vaig sentir dir a Ricardo Darín quan li preguntaven perquè no havia acceptat les proposicions de treballar a Hollywood.

Es pot, clar. Sé parlar altres llengües, però si pots triar, no hi ha color a l’hora comunicar emocions. Eixa va ser una de les raons per la qual vaig decidir quedar-me a casa per a exercir la meua professió. Sembla curiós que et pregunten per la dificultat de fer teatre en la teua llengua, al teu propi País, si no fóra perquè tots coneixem les circumstàncies que ens envolten. Queda molta feina per fer, per a eixir d’eixa sensació d’anormalitat en la teua pròpia terra. Per a mi és natural i ho continuaré fent.

En el projecte de Centre de Producció que encetàrem la Companyia Teatre Micalet al Teatre Micalet -ara fa 22 anys- sempre hem estat exigents amb les produccions, intentant oferir el millor de nosaltres i crèixer en cada treball. Amb el temps, crec que som un referent de qualitat i de coherència, i això ens ha fet anar fidelitzant públic any rere any. No ha estat fàcil, però seguim endavant.

Sempre he viscut de la meua professió, unes vegades millor, d’altres pitjor (sobretot als últims anys). Moltes vegades he estat a punt d’abandonar… Altres companys ho han fet. És molt pesat viure en un lloc on s’ha de tornar a començar cada cert temps. Però no sols he fet teatre; he fet televisió, cinema, doblatge, gestió cultural… El que es diu diversificar.

Actualment, consideres que el teatre respon a les necessitats artístiques de la nostra societat? En aquest sentit, quines consideres que són les obres o dramaturgs/gues que, amb més precisió, perfilen el drama de l’existència quotidiana i les dificultats vitals de la gent?

– El teatre ens ofereix la possibilitat d’escoltar en directe una història. Ens fa tanta falta escoltar! Hem de recuperar el gust per la paraula. Les paraules que diem estan connectades amb el que pensem. És la possibilitat d’eixir de nosaltres mateixos i empatitzar amb altres. També crec que ens fa molta falta empatitzar.

El que ha canviat amb el temps són les formes de contar les històries. Si em conten una història, vull que m’emocione. Sense emoció no hi ha teatre per a mi. I si passa, ai mare, eixa sensació es queda amb tu per a sempre. Quan lliges una obra coneixes l’ànima de qui l’ha escrit; et comunica organicament el que vol dir. No és gens fàcil reproduir en l’escriptura la sequència de pensaments que generen les relacions, la vida amb totes les seues contradiccions. No m’importa la forma de contar (els grans temes no han canviat des de fa segles), però em molesta que m’enganyen, que m’oferisquen -sota la forma de la modernitat- exercicis narcisistes que no m’emocionen.

Per a mi el més gran és Anton P. Txèchov.

Quin paper ha estat definitiu per a tu com a actriu i quin, que encara no hages dut a l’escena, voldries interpretar pròximament?

– El meu gran paper sempre és el pròxim que faré. Seguir treballant en aquest ofici ja és una il·lusió i un èxit.

* Pilar Almeria ha triat per al següent Autodefinides a l’actriu Carla Chillida, cofundadora de la companyia de teatre A Tiro Hecho.


Autodefinides © 2017

AUTODEFINIDES va nàixer com a secció dins de la web oficial de l’agenda cultural valenciana Afán de Plan (2010-2017). Des d’ací la rescatem per a continuar presentant setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.

Anuncis